Menors, adolescents i joves, joves migrants en situació de sense llar, sense referents familiars i exclusió social severa fins als vint-i-tres anys.
Principalment són joves i per tant es caracteritzen pel seu procés de creació d’identitat (relació amb el grup d’iguals), la immediatès (aquí i ara; inquietud), la falta de responsabilitat i les conseqüències dels seus actes, la impunitat.
Les característiques principals dels joves als quals va dirigit el nostre projecte són:
- Joves que provenen de fracàs escolar, migració, recent i refugiada, centres d’acollida, centres de salut (Hospital Clínic) o derivats de serveis socials i altres centres d’atenció.
- Joves que passen gran part del temps al carrer sense cap classe d’activitat especifica, en general posseeixen hàbits poc saludables, una personalitat desestructurada i una alimentació deficient.
- En l’àmbit relacional, s’autoexclouen de trobades i contactes socials fora del seu petit entorn i els resulta complex realitzar activitats col·laboratives amb iguals.
Les relacions familiars són recaries i de poc contacte, molts dels joves viuen en pisos compartits on han estat ubicats després de sortir del centre d’acollida i en general els seus referents són tutors siguin d’entitats o de serveis socials.
“Des de que estic a Superacció visc una oportunitat, un empoderament i un suport que abans no m’imaginava que pogués tenir”
Oussama, jove de Superacció
La Carmen va començar amb Superacció des del començament quan, al mes d’abril del 2013, van iniciar els cursos anuals de triatló. La Carme pateix epilèpsia i, per aquest motiu, sempre ha estat molt protegida. Sempre s’ha cregut menys capaç que la resta de persones a l’hora d’assolir els seus reptes.
Recordem que, els primer dies, li costava acabar tots els circuits d’entrenament. Sempre havíem d’acompanyar-la perquè continués i es motivés: “No em trobo bé, em cal descansar, no puc córrer tant, això no és per a mi”; eren expressions que normalment sortien dels seus llavis. Però després d’animar-la, sempre donava una mica més.
En només tres mesos va millorar moltíssim. A l’hora de participar en la Triatló SERTRI de Badalona, la Carmen va voler fer-la per relleus perquè no es veia amb cor de participar individualment. El mateix dia de la prova, amb motiu d’una baixa, van proposar-li realitzar el triatló individualment i, la sorpresa per a tots nosaltres, va ser la seva resposta: la Carmen va dir que SI!
Podem afirmar amb seguretat que va patir. I molt! Per poder acabar la prova, però, va tenir suport incondicional de la seva educadora fins a l’últim moment.
I la vam veure donant-ho tot fins al final del recorregut, poc després que els seus companys, nois i noies, tinguessin la idea d’anar a buscar-la per animar-la i córrer al seu costat els últims metres fins a la línia d’arribada.
Després de veure-la patir, suar, somriure i plorar, podem confirmar que la Carmen és una lluitadora i una campiona; que no va ser l’última en arribar, sinó la primera en no rendir-se.
També podem assegurar que som un gran equip.
L’Isaac va venir de Ghana uns anys després d’una llarga i dura travessia. El primer dia a Superacció ens va dir que no sabia nadar. Després d’uns moments a la piscina ens vam adonar que no només no sabia nedar, sinó que l’aigua li feia una por tremenda. Però ell no ens ho deia, era la tremolor incontrolable del seu cos qui manifestava aquesta por. Curiosament, l’Isaac no perdia mai el seu magnífic somriure. Poc a poc va començar a aprendre a avançar dins la piscina.
A l’estiu vam canviar la piscina pel mar. El cos de l’Isaac era absolutament capaç, però el seu cap no ho veia tan clar. “La boia no, massa lluny! No puc!” La distància des d’on acaba la sorra fins a la boia podia fer-la perfectament si nedava paral·lelament a la platja, allà on podia tocar de peus a terra si calia. Però anar cap al fons era molt més complicat. “No puc!” Des de llavors la seva monitora l’anomenava “Isaac NO”. Li va prometre que l’anomenaria “Isaac SI” quan decidís afrontar la seva por. A poc a poc, l’Isaac va deixar d’escoltar aquella veueta del seu interior que li deia que no era capaç i un dia va arribar a la boia convertint-se en “Isaac SI”. Cada dia veiem menys a “l’Isaac NO” i més a l’Isaac SI”. No només va allunyar les seves pors, sinó que va estudiar un PQPI de mecànica de bicicletes.
El Khalid va venir del Marroc fa anys amb el seu germà en un “viatge prohibit”. Ell tenia 8 anys i el seu germà un parell mes i… prioritats molt diferents. En Khalid va convertir els carrers del raval en la seva casa, on feia el que volia, malvivint, però feliç. Un dia, el seu germà li va dir que havia estalviat suficients calers per anar a Itàlia a buscar a la seva família, però només tenia diners per a un bitllet. D’aquesta manera, Khalid es va quedar al que s’havia convertit en casa seva fins que, per voluntat pròpia (però sense estar convençut) va entrar en un centre de menors.
El Khalid va començar a Superacció conscient que tenia un alt risc de fuga. Cada dia, un educador del seu centre el portava a Superacció. Però mai va intentar marxar. Simplement, era un noi inquiet, nerviós, que entenia perquè havia d’estar tancat quan sempre havia viscut lliure, sense llar ni família. Només cinc dies després de començar amb nosaltres va venir a animar a la triatló SERTRI. Gràcies a una baixa, va tenir l’opció de participar. I en Khalid, aquell noi inquiet, es va inscriure. Va participar per equips en el sector de la natació: va nedar 300 m amb molta dignitat disputant-se la sortida entre rivals més alts i corpulents. El van guiar l’Amina amb la bicicleta i en Raúl a través del running. Un súper equip! El mateix dia de la prova ens va confessar que, des que va començar a Superacció, arribava esgotat al centre. Però ja no s’avorria i, sobretot, no es ficava en baralles.
Els seus educadors no donaven crèdit del seu progrés; el Khalid havia trobat en l’esport una motivació que mai abans havia tingut.
